dilluns, 31 d’agost del 2015

Conte de vint dies (II)


-Però necessite parlar-te a tu.
-Trobe que ja n'has parlat prou, amb ella, amb elles.
-¿Disculpa? No t'he tingut a tu a la ment aquests, els meus últims dies per un capritx del destí o perquè amb tu em pillés més a prop. És més, crec que no eres tu molt per parlar-ne amb qui has estat o no.
-Jo no sóc dona per a un home com tu.
-I si ho fores, no hagués compartir els meus últims 20 dies amb tu-Ell li va mostra la mà, i mentre plovia, ella la va veure tremolant-No sóc ací per a acabar mal amb tu...sóc ací per a dir-te les quatre coses que no saps.
No obstant, ella sols va mirar al terra, callant.
-Mira...ni tu ni jo pensàvem acabar així. De fet, tot ha vingut de maneres que sols tu i jo entenem. T'he vist riure als moment més dolços i plorar al meu muscle per coses que a dia avui, em fan no perdonar el món. El sexe amb tu no era aquest, bonic i dolç. No. El nostre sexe era dur i destructiu, revulsiu si vols dir-ne, i mira que ha sigut copiós.
Però no, si t'he tingut els vint dies al meu cap, ha sigut per els teus ulls. Perquè jo em puc perdre a la nit, i de fet, ho faré, i seré lluny, però sols el cel sap les vegades que t'he pensat més apartada de mi que d'un sòl pas i he recitat improperis per tot arreu, i he acabat veient els teus grans i preciosos ulls mirant-me a la llunyania.
-Per què...de nou...em dius tot açò?-La pluja, allà, al seu lloc preferit a la terra ja els havia mullat per complet, i el seu pèl llis li queia per els ulls, tapant-los, però, no obstant, deixant entreveure el que ell no podia deixar d'estimar.
-Perquè has sigut, sense tocar-me ni un sòl pel en aquests vint dies, la cosa més bonica que mai m'ha mirat des de damunt del meu pit després de fer-me l'amor, o que m'ha despertat mossegant-me els llavis, o que m'ha esgotat la bateria del mòbil a besos, i sé, que ara que me'n vaig, no seré jo ja més, i tu no seràs tu...
De fet, jo estaré amb altres persones, i tu amb altres, també, som així, i els dos ho veiem bé...però...sols puc estar ací davant teua, mirar-te, i dir-te que de totes les vegades que t'he tingut a la meua ment, solament puc estimar-te a la primera, amor, perquè mai has sortit d'ella.
-Para...per favor..-No podia ja suportar-ho més, ella. No d'ell-Varem acordar res de sentiments...para.
-No em demanes que no em despulle front a la pau que sent quan sóc en guerra, i, al mateix temps, l'única de les meues guerres quan per fi sóc en calma.

I pot ser ell va desaparèixer l'endemà. I pot ser aquella pluja fou un premonitori de les primeres setmanes dels dos. Pot ser que el fred inusual d'aquell estiu fou el reflex del cor d'ell o la calfor del vent, el d'ella.

Però a dia avui, allí, on es pegaren aquell bes després de tant de temps, després de que ell li confessés que l'amava amb tot el seu cor, i que ella ho acceptés, sent el que ella ja no hi era; allí, es pot sentir com ells, els dos amants dels vint dies, trencaren amors, per fer passió, i acabaren amb un amor passional, que ningú dels dos mai entengué.




Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Dis-me què en penses, així podré millorar: