divendres, 22 d’abril del 2016

Procura.

Tu, tu procura.

Tu tingues el valor de rendir-te, 
que jo arreplegaré tots els trossos,
que la teua malparida ànima serà de vidre,
però jo sóc de carn, teu, i d'ossos.

Tu procura, cau al terra, fes-te mal,
que jo seré el primer en enlairar-te;
que jo t'he vist al cel, t'he vist volar!
tu procura...que jo estaré, per si has de caure.

Que et creus que estàs sòl!
Que et penses que no tinc mil pluges
per si fas forat al terra, caure tots dos?
Bufa fort que has d'empenyer; no et preocupes.

No et preocupes...

Que jo estaré per tu, per el teu tu d'ara
i per al teu tu de quan veges fons i mancança de llum.
Que jo, si cal, et rente a besos la cara,
que jo, si cal, et done el meu cor a tu.

Però, tu procura no riure.
Procura veure't al mirall i sentir-te feble,
que m'agafe del futur i el faig vindre;
que jo per tu, si cal, procure, sempre.

diumenge, 27 de març del 2016

Tinc i tens


Tinc i tens un tros del cor que m'ha perdut,
tens més que jo, però el que jo tinc,
el que jo tinc és meu, tot i que et vol a tu.

Tinc de tu el que em deixares tenir, ser volgut;
que per tindre has tingut el meu crit
i jo he rebut el ja no tindre't el cor i el cos nus.

Tens part de mi, perquè de mi vull el teu escut,
si cal, creme el món, si cal, embogisc,
que per tindret on et tinc, se'm ha fet el sentir més cru.

I pren tot el que sóc, sóc passat si per ser tingut, sóc futur,
perquè he vist creuar el cel on tu rius,
perquè he vist tenir l'amor de prop, i ara ja el tinc lluny.

I pense que tinc una part teua que em fa de tu,
perquè tinc el teu jo més clar i viu,
perquè, crec, que tinc el teu jo, més pur.

El jo, que em feia d'estrella, en un món sense llum.


dimarts, 3 de novembre del 2015

Follaven


Tenien empremtes per tot el seu cos, i no en parle d'aquestes empremtes al seu esperit o a la seua ànima. Literalment ella tenia les seues dents al seu coll, dolça i profundament, mentre que ell tenia l'esquena plena d'arraps, els primers, més endins mentre que els darrers es podia llegir com, tot i sense poder resistir-ho, no li volia fer cap mal.

Les seues mans s'entrellaçaven per tot, ja fos entre els llençols, retorçant-se; a la paret, agafant-se fort; al terra, on lluitaven per ser davall i no fer-se mal. Podien fer tantes coses com volgueren, amb la condició de mai amollar-se les mans.

Que en passaven hores donant-se plaer, tendresa, dolçor. Ella li acaronava els cabells en descansar, i ell li besava el ventre, ni ella se'n cansava de veure'l pujar-hi entre els seus pits ni ell de veure-la somriure a mesura que bes a bes, li callava els llavis.



La primera vegada que ell era sobre ella, es quedava mirant-la fixament. Tenia un cabell que se li quedava als ulls i ell mai permetia que els ulls foren tapats. Si no es feien mal, no era sexe. Si no es miraven fixament, no era sexe I si no suaven de manera desproporcionada, no era sexe.

La primera vegada que ella era sobre ell, s'assegurava de tindre'l ben mirat. Amb ell al seu dintre, es recolzava al seu pit i se'l quedava mirant. Acte seguit sempre feia el cap enrere amb força per treure's els cabells de la cara. Notava als moviments d'ell al seu interior quan no li veia la cara. 

Mai eren quiets. Mai. No importava quan ni com ni perquè, ni tan sols importava les energies que els quedaren, sempre eren una voràgine de sexe, crits, gemecs. Les estrelles els havien vist posseir-se, també el terra, la lluna, el sol, l'aigua i el vent. 

Així doncs, si tot un món els havia vist prendre's, tenir-se, fer-se, besar-se, portar-se l'un a l'altre a l'orgasme, fins i tot donar-se els cinc quan ho aconseguien després d'hores de fer-se i refer-se, així doncs...per què n'era tan mal vist?

Quan ella es quedava dormint al seu pit, no hi havia altre món.

Quan ella el despertava a besos, no hi havia altre temps.

Eren ells, i eren ara, així doncs, què fallava?

Eren dos cossos nus tocant-se com ninguna altra persona els tocaria, com cap altre ésser els faria corbar l'esquena en un calfred de plaer i èxtasi. Que no era fi ni tan sols elegant. Ell era fort i ella n'era de ràpida. Tenien els llavis sense pell dels mossos que es pegaven quan eren a la porta del crit final, i fins i tot alguna vegada es deien coses que mai oblidaven.

Es trencaren la roba amb la boca, i fins i tot amb ella i tot es posseïren. Els crits d'ella a la vora de les seues oïdes el feien tremolar i el seu alè a la seua pell la feien a ella excitar-se més que qualsevol cós sumptuós.

Perquè ells follaven, però follaven com molts altres hagueren volgut fer l'amor.

divendres, 2 d’octubre del 2015

Ginebra i cervesa sota la lluna

La cosa és, que tinc a "La veu" algun que altre relat que m'agrada molt, i per tant alguna gent em pregunta si no deuria ficar-lo a "Aullido" per a tenir moltes més visites i tal...

...i es que no sonen igual. Hi han paraules que, tal vegada és solament a mi, però em senten molt bé a la meua llengua. Un "te quiero" suau és preciós però...un "et vull" em fa pensar-ne molt.

En fi, ací sóc vivint moltes experiències úniques, i per tant, escric, escric MOLT, vos deixe un d'aquests relats que se'm vingué a les cinc de la matinada.

...................................................................................................................................................................


La nit els va esbrinar a la vora d'un sofà moll i poc subtil, amb una calor insòlita per aquells temps fruit de la calefacció.Un silenci de voramar a la nit més entrada. Sols es podia sentir a l'aire, no obstant, l'olor de la ginebra i la cervesa.

No, ella volia respostes. No anava a deixar-lo anar així com així com així. L'havia forçat a obrir, i no anava a tancar fins sentir-ne. Ell tenia ganes de dir-li, però no volia.

A un punt, ella, ja confiant en ell per complet, se'l va quedar mirant als ulls, sobtada, i, sense dir res, es va deixar caure suau i lentament al seu pit, càlida, protegida. Ell va restar quiet, però amb el dubte de si veritablement li estava comptant els batecs del cor.

No hi havia manera en que ella li pogués dir que no n'estava a gust,  i, el que era pitjor, no hi havia manera en que ell ho cregués.

-Per què, per què ten vols anar de mi?-Va dir ella, mirant el sòl, contant-li el cor.

-Perquè jo en sóc per tu, i tu eres per mi, i jo estaré per tu, i tu estaràs per mi, però tot i això, i per mandat estricte del meu veritable jo, ni tu pots estar amb mi, ni jo puc permetre'm estar amb tu.

-Però per què jo?-S'hi va girar. Pot ser fou efecte de les moltes copes que s'havien pres junts, però ell va notar la lluna al seu bescoll, i dos menudes llunes mirant-lo des d'avant.

-Perquè eres la meua persona preferida.

-No sóc bonica.

-Eres molt bonica.

-No sé res de la teua estimada llengua.

-M'agrada el so de la teua veu.

-Som molt diferents.

-M'agrada el que, de tu, de mi s'allunya.

-No sóc bonica.

-I tot i així, ací eres, a sobre del meu pit, lluitant per no dormir-te, mirant-me fixament als llavis amb els ulls tendres que tens quan no vols parlar-ne del teu costat obscur.

-Fas...fas bona olor.

-Calla-La va interrompre ell, tancant un poc els ulls-No em deixes escoltar-te el cor.

Ella s'hi va adormir. Ell va procurar no moure's.

El cel va seguir tan obscur.

Però ja no feia olor a ginebra i cervesa.

divendres, 11 de setembre del 2015

Vull que torne



Vull que torne,
vull que torne a capbussar-se als meus ulls 
i que jo sols em puga dormir complagut als seus cabells.

Vull una vida sencera com a nostre,
un dia apagat on em mori per que s'adormi
i fer-li pessigolles mentre l'acoste.

Vull més temps del que porte
on cada vegada hi haja més vent per a que em mire
i em faça abraçar-la per por a que l'emporte,

¡Que vull una pluja on ens banyem
i davall de les gotes geloses
em bese com ens besàvem,
com sols es besen les coses bones!

I tot ho vull, per a que la musica torne,
que entre a ma vida en un bes,
que faça arc iris tot el que trobe.

Perquè vull lluita all llit sense sostre,
on sols em puga pentinar ella amb els dits
i sols em puga enamorar un poc més.

Vull que torne,
avui la lluna és més bonica, pot ser sóc més cec avui,
però vull que torne.

¡Que vull una pluja on ens banyem
i davall de les gotes geloses
em bese com ens besàvem,
com sols es besen les coses bones!

I m'hi gire, i no hi ha monstres,
però la por em pot,
i tot i que no hi puc ser més en desacord amb mi mateix,
sols, sols ho vull, sols...

...que torne.

dilluns, 31 d’agost del 2015

Conte de vint dies (II)


-Però necessite parlar-te a tu.
-Trobe que ja n'has parlat prou, amb ella, amb elles.
-¿Disculpa? No t'he tingut a tu a la ment aquests, els meus últims dies per un capritx del destí o perquè amb tu em pillés més a prop. És més, crec que no eres tu molt per parlar-ne amb qui has estat o no.
-Jo no sóc dona per a un home com tu.
-I si ho fores, no hagués compartir els meus últims 20 dies amb tu-Ell li va mostra la mà, i mentre plovia, ella la va veure tremolant-No sóc ací per a acabar mal amb tu...sóc ací per a dir-te les quatre coses que no saps.
No obstant, ella sols va mirar al terra, callant.
-Mira...ni tu ni jo pensàvem acabar així. De fet, tot ha vingut de maneres que sols tu i jo entenem. T'he vist riure als moment més dolços i plorar al meu muscle per coses que a dia avui, em fan no perdonar el món. El sexe amb tu no era aquest, bonic i dolç. No. El nostre sexe era dur i destructiu, revulsiu si vols dir-ne, i mira que ha sigut copiós.
Però no, si t'he tingut els vint dies al meu cap, ha sigut per els teus ulls. Perquè jo em puc perdre a la nit, i de fet, ho faré, i seré lluny, però sols el cel sap les vegades que t'he pensat més apartada de mi que d'un sòl pas i he recitat improperis per tot arreu, i he acabat veient els teus grans i preciosos ulls mirant-me a la llunyania.
-Per què...de nou...em dius tot açò?-La pluja, allà, al seu lloc preferit a la terra ja els havia mullat per complet, i el seu pèl llis li queia per els ulls, tapant-los, però, no obstant, deixant entreveure el que ell no podia deixar d'estimar.
-Perquè has sigut, sense tocar-me ni un sòl pel en aquests vint dies, la cosa més bonica que mai m'ha mirat des de damunt del meu pit després de fer-me l'amor, o que m'ha despertat mossegant-me els llavis, o que m'ha esgotat la bateria del mòbil a besos, i sé, que ara que me'n vaig, no seré jo ja més, i tu no seràs tu...
De fet, jo estaré amb altres persones, i tu amb altres, també, som així, i els dos ho veiem bé...però...sols puc estar ací davant teua, mirar-te, i dir-te que de totes les vegades que t'he tingut a la meua ment, solament puc estimar-te a la primera, amor, perquè mai has sortit d'ella.
-Para...per favor..-No podia ja suportar-ho més, ella. No d'ell-Varem acordar res de sentiments...para.
-No em demanes que no em despulle front a la pau que sent quan sóc en guerra, i, al mateix temps, l'única de les meues guerres quan per fi sóc en calma.

I pot ser ell va desaparèixer l'endemà. I pot ser aquella pluja fou un premonitori de les primeres setmanes dels dos. Pot ser que el fred inusual d'aquell estiu fou el reflex del cor d'ell o la calfor del vent, el d'ella.

Però a dia avui, allí, on es pegaren aquell bes després de tant de temps, després de que ell li confessés que l'amava amb tot el seu cor, i que ella ho acceptés, sent el que ella ja no hi era; allí, es pot sentir com ells, els dos amants dels vint dies, trencaren amors, per fer passió, i acabaren amb un amor passional, que ningú dels dos mai entengué.




diumenge, 16 d’agost del 2015

Conte de vint dies (I)



-Què estàs volent dir-me?-Va dir ella, mentre li furtava la mirada dels seus ulls.
-Com? Sols sóc mirant-te.
-Per això. Tu no mires així mai. De fet, per el que jo sé, mai mires amb la teua veritable mirada. T'amagues. Per què estàs mirant-me així?
-Així com?-Va preguntar ell, notant com al les seues pupil·les hi havia més pes que el que podia suportar.
-Veient-me. Mai ho has fet. No ens coneguem de tant però...sempre sembles absent en part. Sempre hi ha una part de tu intocable, inalterable, llunyana. Quan em mires com ara, és com si fores tu amb tot el teu èsser.
-Pot ser vull que em tragues un poc de cendra de l'interior.
Ella se'l va quedar mirant. Ell sabia que això ella ho feia molt a sovint. El mirava. No. L'observava. Veia com els seus iris el penetraven, i sabia que no era just. Sabia que no era correcte, però sentava tan bé, que sols podia que callar.
-No em pots dir aquestes coses quan te'n vas en menys de vint dies.
-Jo no he dit res. Eres tu la que és dient que els meus ulls són parlant-te.
-Perquè estan fent-ho! I no m'agrada el que em diuen-Va dir ella empenyent-lo-No vull pensar-ne en que en tan poc de temps em feres una ferida en dintre.
-I creus que a mi em fa gràcia? No vull enamorar-me de tu. Puc, però no vull. No n'estic preparat, però en sóc dispost a que en vint dies em permetis extraure del teu dintre tots els meus somriures. N'estic dispost a que en vint dies em faces tant de bé com de mal em farà la primera matinada del dia després de que me'n vaja-
-No n'és just açò que em dius-Va dir ella caminant lluny d'ell. No li mostrava la cara, ni les galtes, i, sobretot, no tenia el valor de mostrar-li els ulls de nou.
-Mai he dit que fós just-Va dir ell, un poc més alt-Però tampoc ho és que sols hi haja una persona com tu al món...
Ella es va detindre. El seu cor, ja malferit i descompost per la lletjor del temps bategava traïdor. No n'era de just. No ho era. ¿Qui era ell per a oferir-li un conte de vint dies?
-I què pretens?-Va cridar mentre es girava i ell veia com mossegava les dents, rabiosa, trista, impotent-Que em deixe portar cap a un destí que implica polsar un botó sense marxa enrere?
Ell s'hi va apropar. Era núvol, però ella tenia la pell massa morena com per a no adonar-se de la llum que desprenia.
-Pretenc que em dones un motiu per el qual, si algú em pren el cos, o algú et pren el teu, tot i així, ens tornarem a trobar. Tu amb el meu cor, i jo amb el teu. Tornaré, tornaràs i tornarem, perquè així ho vull i així ho odies. Perquè si no m'odiares en allunyar-me, no m'amaries en apropar-me. Vull tenir un motiu per tornar. I que el sigues tu.
-No pots...-Deia ella, amb la cara davallada.
-No, però he d'intentar-ho, o me'n penediré la resta de la meua vida.